CAN AGUILERA, 02 febrer 2019

En un dissabte de baixes i altes inesperades, 8 guerrers de la llum hem anat a repassar corriols pels quals havia vogit alguna edició anterior de la VolCat. 

Si n’hem donat de voltes, més que les baldufes (recordeu quan es van posar de moda farà uns 40 anys? Si ho recordes millor calla; ets vell(a), vatua!). 

Hem arribat a Can Aguilera, on fa dies que no anàvem (i on tot apunta que trigarem uns quants dies més a tornar). El descans era necessari merescut perquè les senderes més aviat han estat trencacames. I la tornada (amb alguna que altra circumvolució, és clar) també, cullera! Fixeu-vos que, a l’hora de fer aquesta crònica el dissabte tarda, no paro de badallar i els ulls se’m tanquen DE REBENTAT QUE HE QUEDAT! 

Ah! Gràcies als hippieses que ens han guiat tot el dia, sense ells la vida no seria tan difícil.

El cronista substitut.

MARGANELL, 23 febrer 2019

Màrius, et toca fer la crònica.

Vatua, m’enganxeu en baixa tònica.

Doncs, som-hi, vaja,

fem-la breu que no vaga.

A Marganell hi falta gent,

cap allà set tossuts i un guia inclement.

Anaren per la zona cremada

i tornaren per Can Maçana.

Del pes immens de les més de 100 creus,

ni que ho provis no ens en treus.

L’esmorzar ens va fer recuperar,

botifarra i segues per no parar.

Passàrem dels 50 km i de pujada un ou,

doncs talla aquí que ja n’hi ha prou.

Ja fa temps...... 

MAIOLES i MAS DEL TRONC, 16 febrer 2019

Sempre hi ha un dia que, encara que no es vagi molt lluny, et fas un fart de donar voltes prop d’Igualada. Jo no recordo haver pujat tantes vegades en una sola sortida, les Maioles. Per un costat i per l’altre, per corriols i per pistes anàvem veient com amb pocs kilòmetres s’acumulava un bon desnivell, i total per anar esmorzar a Mas del Tronc amb els nostres bons amics la Cristina i en Xavi que ja han arrelat a l’Anoia on hi passen més temps que a Tiana. El nostre “gremlin wikiloc” diu que ha anat enllaçant tracks i quan si posa ni hi ha qui l’aturi, fins i tot al final s’ha de retallar, i a fe de deu que s’hi esmera en trobar caminets i corriols desapareguts, i s’ha de dir que ho fa força be. Ja ho va dir en Séneca, “No ens atrevim a moltes coses perquè són difícils, però són difícils perquè no ens atrevim a fer-les.”

Ja fa temps...... 

EL BRUC, 02 febrer 2019

Bé, la ruta dels 4 gats (i la gata) ha anat per Can Macià fins a sobre Castellolí i cap a la pista que va de Maians a Montserrat Parc. A tocar de Sant Pau de la Guàrdia, cap a la carretera de Montserrat i fins a Can Maçana. Allà hem observat tots el catalans caminaires que escatimen 4€ i s’aparquen al voral de la carretera per mort de no pagar la quota de l’aparcament habilitat des de la societat montserratina per a ells. Després diuen que no som miserables els catalanets. Això sí, a l’hora de gaudir del massís, que no els escatimin res a ells, eh! Però vaja, nosaltres a la nostra: Camí de les Batalles a tota castanya fins al tranquil poble del Bruc, colonitzat pels de la capital (com ha de ser, què carai!). Al bar Anna, la Núria ens ha tractat tan bé com sempre (més i tot diríem, perquè com que ja havíem perdut la gata en una tauleta de 4 ja fèiem i tocàvem a més olivetes per cadascú...). Cafè, copa i puro i què hem vist? Doncs que una colla de motarres que teníem al costat menjaven molt més que nosaltres: 1.- No estamos tan mal. 2.- La propera vegada demanarem ous estrellats nosaltres també. Quina bona idea! 3.- Com la moto no hi ha res per a despertar-te la creativitat. El gran Albert ens ha fet una dissertació que ha durat gairebé tot l’esmorzar. Com que teníem gana i no parlàvem... doncs parlava ell. El colofó han estat 3 acudits; un dolent, un mig mig i un de ben graciós.

SANT JOAN DE MEDIONA, 02 febrer 2019

Hi havia dubtes cap on aniríem però la persistència d’en Xavi a aconseguit que féssim un tros de la cursa de l’esquiador fins arribar a Sant Joan de Mediona. Com que s’havia de sortir des de Carme, hem anat directes per els dipòsits de Vilanova. Es fan un bon plegat de corriols i també unes rampes de pujada que fan que no tinguis fred. Al arribar a Sant Joan de Mediona a esmorzar hem triat el lloc del centre, on amb uns quans jijijis, jajajas, ens han clavat una bona quantitat de diners per un esmorzar justet, tot i que l’Anna ha col·laborat amb un grapat d’euros per celebrar el seu aniversari. Com va dir en Jesús a la creu “pare, perdoneu-los que no saben el que fan”. La tornada per La Torre de Claramunt, on hem perdut en Xavi per culpa de una petita rebolcada del “mes gran”.  

Ja fa temps......

RAJADELL, 26 gener 2019

El divendres en Josep Mª ja es va cuidar d’alterar la penya i, tot fent-se el xulo amb l’Alex (el seu fill) l’hi va parlar del que s’entravessa la “Z”. Total, que avui s’ha anat a Rajadell per noves pistes, tant noves que estan tancades amb candau lo qual no representa cap impediment, doncs en Ramón es com Sant Pere, que te las claus del cel, be en Ramón no se si te les claus del cel, però si que te les claus dels camins. Hem passat d’uns temps assolellat a la sortida fins un tempos emboirat més amunt, fins arribar al Castell de Castellar i després tot baixada fins Rajadell, esmorzar de forquilla i ganivet i apa cap a la Z. En Josep Mª hauria pogut començar per un altre lletra ja que la Z es fot travessera fins que no arribes al pi que, maleit sigui, es veu des de el començament de la pujada. El resultat ha sigut que l’Alex l’hi ha fotut un “diumenge” a la majoria, incloent al seu pare, i ha arribat a dalt quasi be sense suar, i no només perquè feia fred, si no de lo “suelto” que pujava. Ja tenim un nou crak. I alguns estan de fira.

Ja fa temps......

CAL MAGINET-TOUS, 19 gener 2019

Dissabte d’altes pretensions: voler anar a la zona de Tous i seguir el recorregut de la Panna. Dit i fet, 8 pilots sobradament qualificats vàrem emprendre la marxa amb les mans i els peus gelats, però disposats a tot a l’hora de vèncer el gremlin del GPS que ens havia proposat el repte, és a dir en jordi. 

Cap a La Sala i rectes en direcció a Tous fins que vàrem interceptar el recorregut de la Panna i enllaçàrem amb els senders de la cursa. I, vatua l’olla si és un bon recorregut!!! És un trencacames d’allò més suculent, una autentica meravella. Abans d’esmorzar ja estàvem asmats! Només els membres més musculats i privilegiats van arribar sencers a Cal Maginet, orientats per l’olor dels xorissets frescos, això sí. 😊 

Postres de music i xarrups subvencionats pel membre que feia anys, abans d’emprendre la continuació del recorregut, encara amb més trencacames i uns trams de pujades i baixades que ens van fer xalar d’allò més. Només esperem el dia de tornar-hi amb en Joan, malaltó ell, pobret, per tal que es distregui i gaudeixi com un vedellet igual que ho vàrem fer nosaltres. 

Apa, fins la setmana vinent! Ah, i no us oblideu d’apuntar-vos al Sopar de la Cabra si encara no ho heu fet! Diuen que és tendra tendra! Slurrrrp!  

I ja fa temps...