SANT JOAN DE MEDIONA, 16 maig 2026

 

SANT JOAN DE MEDIONA

Amb aixó ja està tot dit, segons en Màrius.

CASTELLOLI, 09 maig 2026

Aquest dissabte, segon de maig, la meteorologia ha intentat espantar-nos amb amenaces de pluja cap al migdia. Solució Tossuda: no anar gaire lluny… però complicar la ruta tant com fos humanament possible.

Destinació Castellolí, això sí, fent totes les marrades imaginables. Entre Òdena, Puig Aguilera i els camins i senders de la Vall de Sant Feliu, ens ha quedat un autèntic festival de puja-baixa d’aquells que no et deixen agafar ritme ni per respirar tranquil.

I com tota gran ruta mereix moments surrealistes, també hem fet visita cultural a un petit zoològic local. Allà hi havia de tot: estruços, porcs vietnamites i alguna mirada d’animal que semblava preguntar-se qui estava més grillat, si ells o nosaltres.

Després de molt voltar i acumular desnivell “sense voler”, arribada triomfal a la taula rodona de Cal Betes —versió medieval ciclista, com els cavallers però amb mallots suats i gana acumulada.

El menú ha estat a l’altura: truites, botifarres, bacallà… i tot això sota la banda sonora d’un Tossut que feia estona que repetia “tinc gana, tinc gana” com si fos un mantra espiritual. Per sort, el menjar ha arribat abans que comencés a mossegar els tovallons.

Després del llarg esmorzar, petita desbandada general. Alguns han decidit que la feina ja estava més que feta, però els Tossuts supervivents —pocs però ben avinguts— encara han tingut forces per fer visita al Castell de Castellolí i acabar de donar categoria històrica a la jornada.

Conclusió: ruta curta… teòricament. Però entre les pujades, els animals exòtics, la gana extrema i la sobretaula, ha acabat sent un altre dissabte marca de la casa.

I fa 11 anys.....

STA. MARIA DEL CAMI, 02 maig 2026

Nou dissabte, nova aventura… i nova reunió sota cobert, que la mica de pluja del matí feia més mandra que por. Les previsions deien que cap a ponent la cosa pintava millor, així que no ens hi hem pensat gaire. Objectiu del dia: Santa Maria del Camí. I no només perquè ens quedi de pas, sinó perquè allà tenen esmorzars de forquilla que fan que qualsevol ruta sembli una gran idea.Amb algun espetec de cadena que ha fet girar més d’un cap, hem anat tirant direcció Jorba pels camins del costat de l’autovia. Després, cap a Copons… i aquí és on la cosa s’ha animat. Canvi de plans sobre la marxa i amunt pel camí encimentat fins dalt la carena. D’aquelles pujades que et fan pensar que el que ve després hauria de ser premi. I ho ha estat: a partir d’allà, terreny amable fins a taula.A Santa Maria del Camí ha començat l’autèntica prova de resistència del dia: l’espera. Però els Tossuts no som gent de quedar-nos quiets. Entre converses, paciència infinita i algun “traspàs logístic” d’ampolles de vi d’altres taules (operació discreta, o això ens pensem), hem anat fent temps fins que han començat a desfilar els plats: peus de porc, botifarra, cansalada, truites… festival gastronòmic de nivell.La tornada, més civilitzada, pel carril bici i la Via Blava.I avui sí que ho podem dir ben alt: hem fet una pujada de veritat —la de Copons— i també hem recuperat una trialera que feia molt, molt de temps que no trepitjàvem: la del “burru”.

Conclusió inevitable: aquestes coses passen quan falta el Tossut Wikiloquero. Sense ell, resulta que encara sabem improvisar… i fins i tot encertar-la

I fa 9 anys...

EL BRUC, 25 abril 2026

Dissabte amb decisió tàctica clara: cap al Bruc pel camí de les batalles… bàsicament perquè hi ha alternatives que a en Màrius li fan més mandra que una pujada amb vent en contra. Ruta amb bona pinta des de l’inici, passant per Sant Pau de la Guàrdia i Can Maçana, amb aquell paisatge que et distreu… fins que el terreny et recorda que no has vingut a passejar. Un cop al Bruc, moment clau de logística: triar taula amb criteri. No per l’ombra, ni per la comoditat… no, no. Per tenir bona visió de la classificació de MotoGP, que hi ha Tossuts que ho viuen amb més intensitat que les mateixes pujades (i ja és dir).

I aquí arriba el moment premium: esmorzar d’aquells que creen afició, preparat per la Nuri, mestressa de Ca l’Anna —amb coca de músic i crema inclosa per rematar la jugada com cal. A més, celebració de Sant Jordi amb sorpresa inclosa: en Jordi ha demanat una ampolla de cava i ha intentat convertir l’esmorzar en una festa major. Amb el dipòsit ple i els ànims encara més, tornada clàssica passant per Castellolí i la Pobla de Claramunt, amb aquell ritme de “ara sí que anem fins al final”… o això ens diem. I com tota bona jornada, final feliç amb la cervesseta de rigor, que sempre entra millor que qualsevol isotònic. 

Resum: ruta, motor, esmorzar de luxe i tradicions que no es perdonen. Això sí que és un dissabte ben parit.

Ja fa 10 anys......

ESPECIAL NAVARCLES, 18 abril 2026

Especial Navarcles: dia d’aquells que comencen “tranquil·lament”… i acaben sent una petita odissea digna de recordar.
Primera part del recorregut: fins al km 31, col·lecció exclusiva de rampes. Però no qualsevol rampeta, no… cada una amb més mala intenció que l’anterior. Un “qui és qui” de pujades assassines que ens han anat deixant ben afinats des de bon matí.
Esmorzar diferent: res de bar i cadireta. Aquesta vegada, versió camp base —entrepà amb vistes, terra sota els peus i aquell punt d’aventura que et fa sentir explorador (o excursionista despistat, segons el moment).
La tornada… festival aquàtic. Diversos creuaments de riu amb remullada fins als genolls —alguns més elegants que d’altres, tot s’ha de dir. Sort de la calor, perquè si no, avui encara tremolaríem.
I per rematar la jugada: dinar complet a Navarcles, que després del tute ha entrat com si no hi hagués demà. Recuperació nivell professional abans de carregar bicis i tornar cap a casa amb aquell somriure de “hem patit, però bé”.
Menció especial per en Ramon, que s’ha tret la ruta de la màniga a estones perdudes, com qui no vol la cosa… però amb una punteria espectacular a l’hora d’encadenar desnivell i “alegries”.
Conclusió: pujades infinites, aigua fins a mitja cama i final feliç amb plat a taula. Què més es pot demanar?

CASTELLS DE L'ANOIA, 11 abril 2026

Castells de l’Anoia edition: combo guanyador amb 8 Tossuts i 5 BVici de Terrassa (en Xavi, la Montse, la Lole, el Jose Luis i l’Alberto… gent fina que encara no sap ben bé on s’ha ficat ).

Ruta tipus “qui els col·lecciona tots?”: Pobla de Claramunt, Torre de Claramunt, Tossa de Montbui, Collbàs, Sant Martí de Tous, Jorba, Rubió i Òdena. Sobre el paper molt maco… a la pràctica, un festival de rampes d’aquelles que et fan negociar amb tu mateix i prometre coses que no compliràs.

Ambient top: crits de “siiii, siiii” i “totaaaa, totaaa” que casualment sempre apareixen quan algú ja va amb el ganxo posat.

Parada ràpida a Cal Prim per fer veure que només era un refrigeri… però amb cares de “aquí m’hi quedava a viure”. I cap al Pla de Rubió per dinar com si no hi hagués una altra pujada esperant-nos després (spoiler: sí que hi era, i no era petita precisament).

Moment estrella: 5 Tossuts, amb una sincronització digna de coreografia, decideixen que la jornada ja estava “rodona” i executen una retirada tàctica impecable. Casualitat? Estratègia mil·limetrada? Por escènica? No ho sabrem mai.

Mentrestant, els 3 Tossuts restants accepten el repte i es queden a lluitar els últims quilòmetres amb BVici… guanyant-se l’honor, la glòria i unes cames que probablement encara estan demanant explicacions.

Resum oficial: ruta espectacular, companyia immillorable i patiment del bo.

Resum real: riures, piques, alguna “pàjara” ben dissimulada… i ja mirant quan és la propera

CASTELLFOLLIT DEL BOIX, 04 abril 2026

Dissabte de Setmana Santa amb un “grup reduït d’elit”: 5 valents i prou 😄 Coincidint amb la Volcat (nosaltres també fèiem el nostre “espectacle”, però sense dorsal ni presses).

Sortim amb més curiositat que pressa i encarem direcció Castellfollit del Boix fent escala al camp de vol de les Maioles (sí, allà on la creu vigila que no ens relaxem massa). Objectiu del dia: trobar qualsevol excusa perquè el desnivell sigui protagonista… i aconseguit, vaja si ho hem aconseguit.

Entre bufades i riures, hem anat aturant-nos “obligatòriament” a fer fotos —perquè és evident que el paisatge s’ho val… i perquè així recuperàvem una mica l’alè.

Parada tècnica a Cal Andorra per repostar, i moment clàssic: escissió del grup. Dos tiren d’asfalt mode “flow”, i la resta optem per la versió més divertida: terra, pedres i algun que altre “ai!” dissimulat.

Missió complerta: el nivell continua ben alt (o almenys ho sembla quan ho expliquem).

Proper capítol: Castells de l’Anoia. Prepareu cames… i excuses!