Com uns pollets.
Per fi ens hem
mullat! I ben mullats, que la pluja no va ser res de l’altre món, però xim-xim
ens va anar deixant ben xops i ben enfangats.
El camí cap a Santa
Coloma va ser molt distret. Entre crits de desacord (cap novetat) i pujades i
baixades, ens va arribar de sobte (feia temps que no se’n parlava) l’eterna
discussió sobre si “boira ploranera”, si “boira pixanera” (que ordinari!) o si
pluja ras i curt. No ens vàrem posar d’acord. Fos el que fos, la qüestió és que
ho va notar va ser la primera capa de terra, que es va convertir en fang
d’aquest que es desclava i se’n va contenta cap a les rodes. Allà fa giragonses
i amistat amb el pont de la forquilla i del basculant i es queda per no marxar.
Divertit tot plegat, ja ho sabem.
A Cal Ton ens vàrem
refer amb un pa que, val a dir-ho, senyalar-ho i enaltir-ho, estava d’allò més
bo. Pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre, pa amb Nutella, pa amb ketchup, pa
amb pa, pa amb senglar... de tot vàrem menjar. Allò millor: la companyia que
vàrem trobar; viatger solitari aquell dia, el gran Joan Balcells ens va
obsequiar amb el seu riure i el seu somriure. Fins i tot, com que vàrem decidir
tornar trepitjant molta carretera (en Joan Ramis no hi era i vàrem aprofitar)
vem tornar tots juntets. Bé, juntets juntets no, que ja sabem que la carretera
estira molt el “pelotón”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada