Un
dissabte més, un any més, un dia més de retrobar-nos al esmorzar de les
festes de Nadal. Es per això que tots els que ens hi hem trobat, uns mes resacossos
que d’altres, hem gaudit una jornada gairebé especial.
Al
mateix temps aprofito per donar la benvinguda a la tota la gent nova, petits i
grans i és per això que avui ompliré el blog amb un poema de la Joana Raspall
(Barcelona 1913) que es diu EL TIO.
Hi ha un pila de llenya tallada que ha portat el
camió per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat ja
tenim preparat el tió. L’hem tapat amb la vella flassada que cada any ens el
guarda el fred. Ben arraconadet li hem posat un pot d’aigua, un poma vermella i
crostons de pa sec, que li agrada amb deliri. Ben segur que demà, quan me’l
miri, sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana. Ara, aquí, com
que està calentó, ben menjat i tranquil, es prepara per quan tots cridem: -
Caga, tió! El tió sap que som criatures i esperant treure’n llaminadures li
peguem, sens voler fer-li mal. Ell també, trapasser, barrejat amb torró a vegades
ens caga... carbó!, com a càstig per al més llaminer.
I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada