Ni fet expressament, aquesta sortida dels corriols per Vallfogona de Riucorb resulta que la vàrem fer per primer cop l’any 2011, la segona vegada
l’any 2015 i hi hem tornat al 2020, o sigui que cal tornar al 2025, això si
cada any amb gent nova doncs hem anat renovant una mica els membres. Ens hem trobat els corriols de sempre però el primer i segon, sobretot, l’aigua havia esllavissat
la terra i hi havia trossos que eren mes trialeres que corriols. Tot i les
dificultats, ja que no tots els membres els hi va això de baixar trialeres, l’hem
acabat gaudint encara que cal remarcar que entre corriol i corriol hi han unes
pujades que ens han fotut suar de valent. Al matí a la sortida feia un fred que
pelava però quan ha sortit el sol la temperatura ha millorat fins a fer un dia
primaveral i es per això que avui ja teníem previst esmorzar a la natura amb entrepans
que portàvem de casa i alguna que altra beguda. Com que a la meitat de la ruta
em passat per Conesa i ens apretaba la sed, ens hi hem quedat a fer la cervesa
al casal del poble. Després de Conesa hi ha una bona pujada fins a dalt dels
molins per acabar de fer un parell de corriols i arribar a Vallfogona de Riucorb on ens hi hem quedat a dinar al bar de les piscines, i fons i tot em
pogut veure el Barça 5-Eibar 0, ja que avui el partit era a les 16:00. Ah!, una
data important; a Vilanova de Riucorb hi ha uns 37 habitants i al bar hi em
conegut la meitat del població, el que fa el futbol.
Avui no era un dissabte com un altre, avui em anat a provar la
ruta que fotarem suar als d’Olot. Havíem d’anar a petar a Rubió per lo que ens
em dirigit cap a Vilanova i després de una quantitat exagerada de corriols em anat
a petar a La Tossa. Es impossible explicar per on hem passat, jo crec que fins
i tot el GPS se’ns ha marejat. Amb uns quants retocs, segur que millorarem la
ruta però també es segur que la gent d’Olot se’n recordaran dels Tossuts la resta
de la seva vida. La que els hi esperaaaaaaaaaaa !!!!!!!!
Un altre dissabte d’alegria, i com no podem estar alegres si després de tant temps ens trobem el nostre bon company Ambrós, si, si, en Jordi Ambrós, en bicicleta de carretera tot fent la volta a Carme. Be ho explico una mica més a poc a poc, avui sense el pernils ni el gremlin wikilock em anat a parar a Sant Pere de Riudebitlles donant una volta per Vilanova, Carme, corriols de La Torre de Claramunt, Cabrera d’Anoia, Canaletes i esmorzar a la Brasa de Sant Pere de Riudebitlles, res uns 1500m de desnivell només. Be doncs tot fent kilòmetres i quan passàvem per Carme, allà a la carretera hem vist vindre un ciclista sol que al creuar-nos i escridassar-nos ens em adonat que era en Jordi Ambrós. I clar, em parat, xerrat, rigut, fet una foto i intentat que un dia vingui amb nosaltres i així anar recuperant sensacions. Jordi, el que em dit, esperem que un dia et presentis al 092 i fer una sortida pistera amb nosaltres. A part d’això estigue-ho alertes que venen unes setmanes “mogudes”. S’anirà informant.
Quina alegria, de bon matí avui ens em trobat a l’Anna (sense
bicicleta) al 092, com que era el seu aniversari i no pot vindre, doncs encara
està amb aquell màster de monitora de lleure, ens ha portat uns carquinyolis i
xocolata per celebrar-ho (lo del seu aniversari). Quina joia començar el dia
amb unes rialles que feia temps que no sentíem. Be, després de petons i
abraçades ens em decidit anar a Hostalets de Pierola passant per Vallbona, o
sigui que era qüestió de pujar per el camí empinat al 18% que hi ha des de
Vallbona fins pràcticament les antenes de Miramar. Quan em sigut a dalt em
gaudit molt també baixant per el corriol que va des de d’alt de la serra fins a
baix Canaletes, ja que feia bastant de temps també que no hi passàvem. El
esmorzar al Casal de Hostalets i per postres els carquinyolis i la xocolata que
ens havia portat l’Anna.
Setmana d’aiguats, amb un bon pilot de desgràcies per la poca
disciplina de la gent davant d’aquest fets climàtics. Superat el cop, el que calia
fer ara era gaudir de tot allò que ens aporta la natura, inclòs en aquests
moments en que ens fot unes sacsejades per a veure si entenem que l’estem “ens
estem” fent mal bé. Cap al cantó de Tous hi ha La Fou, saltant d’aigua i un
petit toll que avui gaire be semblava una gran cataracta i un gran llac. Per
els corriols i trialeres dels voltants de Tous hem pogut descarregar una bona dosis
d’adrenalina i a “la Fou” ens hi hem pogut relaxar.
Avui si, avui tocava. Quasi be era impossible no anar al Bruc.
Regal, si regal de cumple per en Màrius, que menys que això. Una vegada
arreplegats al 092 i després de repassar l’agenda setmanal d’en Josep Mª, que
ara és mes extensa, en activitats, que la que tenia abans, em anat directes cap
al camp d’aviació, camp de tir i Can Brugués per anar direcció al Bruc i arribar-hi
per la zona de l’empresa, abans de bigues, ara de fustes i palets. Per esmorzar
hem tingut que esperar ben bé una hora ja que el bar estava atapeït de gent. El
bo ha sigut la tornada, l’hem fet per sota la muntanya de Montserrat, prop del
Camí de les Batalles amb algun tros ben empinat, de totes maneres ha valgut la pena per tal de veure el paisatge des de d’alt el mirador. Per un costat la
muntanya de Montserrat i la roca foradada, per l’altre tota la vall del Bages,
i al fons el Pre-Pirineu tot nevat. El gremlin ens ha preparat una tornada inèdita
per tots nosaltres.
Com cada dissabte a les 8 del matí, minut mes, minut menys, ens hem
tornat a ajuntar, en el bon sentit de la paraula, al 092 per fer la sortideta bttera,
tot i que hi ha hagut algun membre que a les 7:45am encara no tenia bicicleta.
El que si te bicicleta, i nova, es en Ramón que al final s’ha passat a les 29, amb
un sol plat, i amb Trek, com els bons vaja. Per estrenar bicicleta hem anat a
Sant Joan de Mediona per els dipòsits de Vilanova, La Torre de Claramunt, Can Paixano “a fer el burret”, Sant Quinti de Mediona i riera amunt arribar al bar
de la piscina de Sant Joan de Mediona. Allà sentadets amb un solet que ens tocava
i els xupitos d’herbes, ens ha costat bou i esquelles tornar a arrencar. La tornada
altre vegada cap a la Torre de Claramunt a “deixar” el Moi, perquè no se’ns
deprimeixi ja que ni la fosca l’hi fa cas, i tornar a pujar els dipòsits direcció
Igualada.
Apa! fins la setmana que be, que amb una mica de sort igual anem al Bruc i fem content a algú.
