El mes de juliol és un mes de celebracions, qui no fa anys, celebra el Sant; és com allò de “qui no té un all, té una seva”. Avui per celebrar l'onomàstica hem apostat per arribar-nos a Sant Pau de la Guàrdia. La ruta escollida, amb unes quantes giragonses, ha passat per aquella zona dels burros i per sorpresa no n'hi havia, o sigui que els burros hem sigut nosaltres. Apa una setmana més.
Ja fa anys, jo diria que molts anys, que fem una nocturna “oficial” del grup. Aquest any però ha sigut quelcom diferent com tantes d’altres que recordem, per una caiguda, per una ballaruca amb la mestressa del bar, per algún “mal de cap” en la ruta de tornada, per anar sense llums i confiar en la lluna plena, per arribar i anar a l’hospital, per celebracions, per……….. infinitat de motius. El motiu per recordar la d'avui serà per la fi de festa que hem gaudit amb la gent del poble de Montbui, que tot sigui dit “són molt bona gent”. De la ruta, que us puc dir de la ruta?, que l’ha preparat el Jordi?, que hem anat direcció Carme per anar a La Llacuna?, que hi havia una pujada que t’hi cagues?, que hem hagut de retallar un tros per carretera per què arribàvem tard?. En fi, un any més hem gaudit de la nocturna Tossuda i com que ens anem fent grans ja no tenim prou dits per contar-les totes, ni sumant els de les mans i peus junts. Apa som-hi, amunt, amunt.
Amb discrepàncies d'on anar a esmorzar, si entre Sant Joan de Mediona o Sta Coloma de Queralt, ha guanyat Sta Coloma. I no és per res no, però ja fa temps que tenim una ruta que agrada a la majoria, no per ser curta sinó perquè no té pujades molt fortes, gairebé diria que és una pujada constant des de Clariana per arribar a Sta Coloma. La discussió doncs no ha sigut per la ruta no, sinó pel bar a triar per l’esmorzar. Com que a la plaça n’hi ha per triar i vendre ens hem centrat en dos, la Caixa i el bar la Rosa. Sabeu qui ha guanyat?. Per tornar hem rebuscat uns quants corriols, això sí de baixada, per tal d’arribar a Tous i com que l’hora de la cervesa ens esperava, hem agafat carretera i directes cap Igualada on hem decidit el restaurant per fer la nocturna la setmana que ve.
Ja hi tornem, com cada dissabte, faci fred o faci calor. I ara toca calor. Avui ha sigut un dissabte diferent, uns deien que era el dia LGTBIQ+, però en Màrius ens ha donat una dada que ningú la tenia en compte. Aquest dissabte era el dia mundial dels “barrufets” o “pitufets”. Aquella mena de follets que els varen acabar pintant blaus perquè vermells semblarien dimoniets, i grocs, taronja, marró o negres semblarien massa humans i poc follets. Així doncs només quedaven dos colors, verd i blau i de color verd s’haurien confós amb el paisatge, així doncs els van pintar de color blau com els Tossuts. I com a Tossuts hem anat a Sant Martí de Tous que, encara que sembli fàcil arribar-hi hi ha hagut alguns que han rebuscat la ruta i s’han fotut en unes terres privades que una mica més acaben “hostiats” per un senyor gran que, amb l’argument de què no era culpa seva, no els deixava passar per la seva propietat. La cosa ha acabat bé gràcies a l'acte parlamentari i, tot i que la resta els hem hagut d’esperar asseguts a la taula, hem acabat esmorzant tots junts, els Tossuts eh!, el senyor gran no ha vingut.
Amb la calor que fa aquest mes de juny hem començat a fer sortides light, més que res per no patir una deshidratació de cavall. Un lloc apropet és Rubió i tot que en principi ens decantàvem pel Pla de Rubió, hem acabat al Castell de Rubió perquè en la ruta que hem fet es volia esbrinar si, el corriol que fa bastant de temps va netejar en Ramon, encara és ciclable tot i que el féssim de pujada. I sí, encara és ciclabe i té l’avantatge que quan l’acabes ja ets a dalt el Castell de Rubió. Un esmorzar gratificant i la calor que feia ens ha decidit a buscar la ruta de baixada per anar a Jorba, la Sala i per la via blava arribar a Igualada. Amb aquesta calor haurem d’estudiar una mica la vida dels camells i intentar imitar-los.
Fa unes setmanes va sorgir la idea de tornar a fer una sortida que s'havia fet feia 13 anys. Pujar al llac Certescan desde Tavascan. Potser per la seva duresa i per què combina BTT anb Senderisme, només hem sigut 3 els intrèpids que hi hem anat. Sortim divendres per anar a dormir a Ribera de Cardós, on l'organitzador de la sortida té allotjament per tots, sopar i a dormir aviat. De bon matí iniciem la sortida, en aquesta ocasió ho fem des de Lladròs, 6 km abans, per arribar a Tavascan amb les cames ja entonades i començar a pujar de valent els 14 km. que ens portaran al l'estany de Clossell, una pujada de 1200 metres de desnivell, que fem agrupats i a un ritme constant, amb només dues parades per agafar forces; en el trajecte observem cabirols, senglars i natura esplendorosa.
Arribats al Clossell i amb les bicis ben resguardades, fem la transició a senderisme, ens esperen poc més de 4 km i un bon desnivell fins al Certescan, primer una parada a l'estany Naorte, per esmorzar en un indret idíl·lic per continuar amb un primer fort ascens on poc a poc anem sumant metres d'altitud, comencem a trobar les primeres congestes de neu que ens conviden a una merescuda refrescada i amb poc més d'una hora caminant ja som davant del llac més gran de Catalunya, fotografies per immortalitzar el moment i retorn cap a les bicis, de baixada ens passen per davant dos isards i quedem meravellats del fàcil que es mouen per les pedres. Nou canvi de vestimenta per iniciar el descens per les pedregoses pistes que en poc més de mitja hora ens retornen a Tavascan on ens espera un merescut dinar al restaurant de l'hotel Marxant per agafar forces, en una amena conversa sobre rutes amb el propietari, també aficionat al BTT com nosaltres, sorgeix l'idea de la propera sortida per la zona, arribar als estanys de Romedo, a priori una mica més fàcil i tota en BTT, aquest estiu el Xavi farà la prospecció i ja veurem?. Després dels xarrups de rigor agafem les bicis per tornar al cotxe i cap a la piscina a fer una bona refrescada abans de tornar casa.
by 👤Jordi
I la resta que ens hem quedat a Igualada ens hem dedicat a fer un triatló, per no ser menys.
Anar a Carme pot resultar fàcil però tot depèn del camí escollit. En un moment donat l’Anna no ho veia clar d’arribar en condicions i jo l’he acompanyat ja que és millor companyia que no pas la resta de Tossuts, ja siguin per separat o tots junts. El resultat ha sigut que nosaltres dos, tot xino-xano, hem arribat a Carme per esmorzar gairebé una hora abans que la resta de membres, doncs es veu que la ruta era enrevessada. Al bar, lògicament, hem quedat sols i una mica més ens fan parar taules per dinar. A la tornada no puc explicar gaire cosa ja que jo i en Màrius hem tornat “pitant” per carretera, diverses qüestions ens ho reclamaven. Això sí, els altres han continuat amb la machacada per terra i aigua. I la setmana que ve més (més grups separats).