Dissabte al matí, quan la ciutat encara badallava sota un cel de plom, els Tossuts vam posar rumb al nord des del Parc del Nord d’Igualada. L’aire feia olor de pluja recent i de terra viva, i una fina cortina d’aigua ens va acompanyar com una benvinguda silenciosa. Els xubasqueros van florir com bolets entre nosaltres, mentre els primers corriols ens conduïen cap a les altures del Castell de Rubió.
La pujada, lenta però constant, es va fer entre bromes, esquitxos i cruixir de les rodes sobre fulles humides. El bosc, vestit de tardor, ens obria pas amb una bellesa discreta, gairebé màgica.
Quan vam arribar al punt d’esmorzar, el temps semblava haver-se aturat. El pa amb tomàquet i les botifarres van fer festa a taula, i mentre alguns ja remataven el cafè, en Ramon encara lluitava amb el segon mos. La conversa va volar lluny, fins a les motos Montesa i aquella llegenda d’una Impala aparcada davant la casa de Neil Armstrong. Algú, confós, va necessitar aclariments: no, no parlàvem d’un antílop africà.
Amb l’estómac ple i l’ànima lleugera, vam iniciar la baixada. En Ramon, guia de retorn, ens va fer descobrir corriols de Rubió que semblaven pintats amb aquarel·la: verds, humits, plens de vida. Però no tot era poesia: en Josep M, fidel a la seva fama, va voler abraçar la natura de prop i va acabar entre esbarzers, deixant-hi una mica de pell i moltes rialles.
Després, una última remuntada fins als molins de vent, gegants silenciosos que ens saludaven des del cel. I d’allà, cap a Jorba, vorejant el llac dels ànecs, fins que Igualada ens va rebre de nou, com qui torna a casa després d’un somni.
Una ruta per recordar, no només per les pedalades, sinó per la companyonia, les històries i aquella sensació tossuda de llibertat que només es troba entre corriols i amics.
La pujada, lenta però constant, es va fer entre bromes, esquitxos i cruixir de les rodes sobre fulles humides. El bosc, vestit de tardor, ens obria pas amb una bellesa discreta, gairebé màgica.
Quan vam arribar al punt d’esmorzar, el temps semblava haver-se aturat. El pa amb tomàquet i les botifarres van fer festa a taula, i mentre alguns ja remataven el cafè, en Ramon encara lluitava amb el segon mos. La conversa va volar lluny, fins a les motos Montesa i aquella llegenda d’una Impala aparcada davant la casa de Neil Armstrong. Algú, confós, va necessitar aclariments: no, no parlàvem d’un antílop africà.
Amb l’estómac ple i l’ànima lleugera, vam iniciar la baixada. En Ramon, guia de retorn, ens va fer descobrir corriols de Rubió que semblaven pintats amb aquarel·la: verds, humits, plens de vida. Però no tot era poesia: en Josep M, fidel a la seva fama, va voler abraçar la natura de prop i va acabar entre esbarzers, deixant-hi una mica de pell i moltes rialles.
Després, una última remuntada fins als molins de vent, gegants silenciosos que ens saludaven des del cel. I d’allà, cap a Jorba, vorejant el llac dels ànecs, fins que Igualada ens va rebre de nou, com qui torna a casa després d’un somni.
Una ruta per recordar, no només per les pedalades, sinó per la companyonia, les històries i aquella sensació tossuda de llibertat que només es troba entre corriols i amics.
by 👤Josep M.
